Amplis horitzons, els il·lusionistes, tenim el deure de veure tot tipus d’expressió artística… Ahir vam tenir el plaer de veure l’espectacle “Houdini, l’art de la fugida” a la Sala Fènix de Barcelona.
L’obra que ja ha complert la seva tercera temporada, i que, mea culpa, no havia vist encara, escrita i interpretada per Felipe Cabezas, dirigida per Berty Tovías i una excel·lent compositora de la música original, que la interpreta en directe al piano, Mara Lepore…
És apassionant descobrir per primera vegada, és el que em va passar ahir, vaig veure una forma de teatre gestual, teatre d’objectes, vinculat al món de les marionetes, realitzat amb màscares, màscares que cobreixen el visatge de l’actor però que també, per exemple, poden expressar fora de la cara, un diàleg entre dos personatges, mitjançant dues caretes. Màscares que cobren vida, com per art d’encantament… El mateix Felipe Cabezas, es converteix, quan es cobreix d’una màscara, com si d’una metamorfosi màgica es tractés, en una marioneta gegant, en un personatge de la història… Els seus moviments, expressió corporal, aquestes transformacions, són impressionants, sembla com si hi hagués més d’un actor a escena… No… Ho fa tot ell… I això és màgia… Màgia teatral…
La història, és una recreació de la vida de Houdini, l’escapista, i narra des de la seva infància a Budapest, amb el seu pare i la seva mare ( l’actor recrea de manera sublim els tres personatges ), la seva arribada a Nova York, com a emigrant, passant per les seves primeres feines, fins a treballar en un circ, enamorar-se de Bess, convertir-se en mag i la seva mort per culpa d’un mal cop… Per tant, he vist Houdini escena, i ha sigut emocionant…
M’ha agradat veure que es representa la màgia que el pare de Houdini fa al seu fill, com un joc de nens, aquells típics jocs gestuals on se simula robar el nas d’un nen, la màgia està en el fet senzill, és una gran idea… O també aquells moments, on uns dits es transformen, en marionetes, aparentment improvisades, amb un gran contingut poètic…
Tot això narrat com si es tractés d’una pel·lícula muda, amb bonics cartells en blanc i negre, que et presenten les escenes, amb un piano ( i també en algun moment emocionant, la flauta ), brillant Mara Lepore, que interpreta una banda sonora, de la seva creació, plena de moments intensos quan cauen bombes a Budapest, quan toca la música que interpreta en un moment màgic, de forma invisible en Felipe a escena, tot sincronitzat perfectament, gran compenetració entre músic i intèrpret. En el col·loqui posterior a l’obra, ens han explicat que tant la música com el treball escènic, han sigut fruit d’un procés d’assajos, on han anat construint l’obra, una obra que des dels seus inicis ha sofert canvis que, dia a dia, ha anat enriquint-la. Una gran feina d’interpretació i de composició musical… Quan hi ha bona feina, es nota, i és el que hem sentit, presenciant l’obra.
L’espiritisme també és present a “Houdini, l’art de la fugida”, des d’un interessant altre punt de vista, des de l’altra banda, des de la perspectiva de l’il·lusionista… Podem presenciar un Houdini que sent la veu de la seva dona, de Bess i de la mèdium, mentre reviu moments de la seva vida, un Houdini impotent, que no pot travessar el mirall… I quan ressonen les paraules en el més enllà… “No hi ha ningú al món que pugui retenir a Harry Houdini…”… el cercle es tanca i ens lliuren totes les claus de la fugida…
I l’escapisme ? Sí, tota l’obra és un gran homenatge a l’escapisme, mitjançant el teatre gestual, en Felipe interpreta al protagonista dins l’aigua, traient-se cadenats, escapant de lleons… Tot gràcies a la imaginació que ens activa, sense lleons, sense cadenes, sense aigua… No cal… tot ho veus si t’hi fixes bé…
Sempre dic que és necessari, que és imprescindible, que en particular, els il·lusionistes s’enriqueixin veient tota forma d’art. Ahir vaig veure una obra sobre Houdini en el que no hi havia cap joc de mans, estrictament parlant, però on he vist molta màgia, ja que com que és obra de gest, sense text, amb màscares, l’espectador ha d’imaginar. En el fons, és una mica el mateix procés de quan hom presencia una obra d’il·lusionisme.
Crec que la comunitat màgica hauria hagut de donar més suport, d’alguna manera, a aquesta obra, ja que és un gran homenatge a l’escapista més conegut i per extensió a tots els que ens dediquem, d’alguna manera a aquest art. L’art màgic és un art teatral, que per créixer, ha de beure de totes les formes de teatre…
El present text, que segurament arriba tard ( però potser mai és tard per descobrir ), per falta d’atenció meva, pretén mostrar la visió d’un mag que veu una obra vinculada al seu món i creada amb tot el respecte cap al nostre bell art… Gràcies Felipe i tots els que heu fet possible “Houdini…”
Us recomano que aneu avui, última funció a la Sala Fènix, a veure aquesta impressionant peça teatral, que segur, que seguirà tenint un llarg recorregut, allà on es representi. Tingueu en compte que fins i tot s’ha representat a Londres…
Podeu llegir-ne la informació al web de la Sala Fènix i llegir totes les bones crítiques que ha obtingut…
Mireu-ne el tràiler:
https://www.youtube.com/watch?v=vMsCFE9lBSI
Fins la setmana que ve, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”…
daniel.cat
www.magia.cat
www.twitter.com/offmagia
www.facebook.com/offmagia
