A mitjans de Juliol… Vaig fer aquesta foto a una figura que va aparèixer per casa, en descobrir que era molt màgica i tot seguit… Vaig començar a escriure…
Potser el que ara diré no s’entendrà o directament és fruit del confinament o simplement sempre he sigut així i l’entorn ajuda…
No tinc imperioses ganes de quedar amb ningú, ni de socialitzar-me…
Segueixo fent teletreball i a hores lliures, la resta del temps, continuo amb el meu projecte màgic, recerca, escriure, llegir, alguna idea que sorgeix i et poses content; alguna trucada d’algun mag, família, amics, algun whatsapp i et poses content; cuinar plats preferits… truita de patates o Guacamole i et poses content; veure alguna sèrie, conviure amb la parella i et poses content…
Dormir i seguir… Esperar, paciència, resiliència, fins que vinguin temps millors, si és que venen i ens puguem reunir amb més normalitat…
Cal més ?
Els que des de petits estem acostumats a jugar sols, perquè, en el meu cas, la germana era molt més gran, tenim una vida interior molt rica (o l’omplim com podem, partint de la imaginació, la ment sempre troba una solució per evadir-se quan hi ha necessitat de sobreviure) i suposo que el confinament i post confinament l’hem viscut millor ( amb consciència de la gravetat de la situació), potser una mica millor que els expansius que necessiten socialització constant… a mi, a vegades, la socialització em suposa un esforç… i ara per ara, tenint en compte tot el que s’ha de tenir en compte, no ho veig clar…
Tot és comprensible, puc entendre els que necessiten socialització constant, però jo també m’entenc…
Jugar amb la meva màgia, crear nous jocs i projectar un futur possible o impossible, utòpic potser, tal com està el panorama ara, on poder mostrar la meva màgia en cinc espectacles diferents que estic creant en simultani, és el motor que em manté despert per no caure en la rutina…
La creativitat és tan estimulant… Pot ser un motor vital… Pot omplir-ho tot…
Estic molt acostumat a espavilar-me, algú dirà que el que estic explicant és semblant a egoisme, potser si, jo crec que és supervivència i assumir la pròpia realitat…
A vegades pot semblar dur… I segurament per molts és desconcertant…
Estic molt acostumat a espavilar-me… Crec que és sinònim de llibertat… d’intentar ser conscients, cada cop més, que només som mestres de la nostra realitat individual, personal… i assumir-ho amb valentia…
Te n’adones que qualsevol repte és possible quan jugues sol…
Fins la setmana que ve, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”…
Daniel Arbonés
daniel.cat
www.magia.cat
www.twitter.com/offmagia
www.facebook.com/offmagia
