Magia Potagia al Teatre Tívoli…

El cap de setmana passat vam anar a veure Juan Tamariz al Teatre Tívoli.

Començo per la conclusió…

La conclusió és que el públic va a veure Juan Tamariz, per què el vol veure a ell, el teatre ple de gom a gom, no importa l’espectacle que realitzi el genial il·lusionista, no importen els jocs que proposi, ni si l’espectacle és renovat (com prometen els cartells any rere any) o si és, en el fons, el de sempre… No importa que l’escenografia sigui sòbria, sense artificis… El que importa és ell… I ell és superlatiu…

A la primera part… És brillant quan realitza el joc del telèfon, impecable i energètic quan realitza el joc de les 6 cartes… Divertit amb el running gag de la seva filla. Balla i es mou constantment a l’escenari, puja, baixa a platea… És divertit i respectuós amb el públic… Assenyala: “El espectáculo lo hacemos entre todos”, diu explícitament que “qui no vulgui sortir no serà obligat”, cosa que és d’agrair, que un il·lusionista ho expressi obertament,  en contra de les pràctiques actuals on el fet de sortir a ajudar a l’il·lusionista dalt d’un escenari es vist com un càstig i un moment de malestar pels espectadors. Diu el clàssic “no hay ningún compinche…”, que diuen molt els mags als escenaris, en els últims temps, en referència, segurament, al mag nouvingut que triomfa els últims anys als teatres i televisió. Afegeix: “… sería rebajar el arte de la magia…”

Podria dir que m’ha agradat més la segona part de l’espectacle, que és quan veus el Tamariz perfecte, que fila prim, que és molt hàbil, que juga amb les ombres, que toca la pantalla sense tocar les cartes, homenatge a Méliès subliminal, que fa un dels seus jocs més emblemàtics, que cita Hofzinser “Si no hay convicción, no hay ilusión”… Podria dir que no entenc quan apareixen els seus comparses, ja que ell és llum quan surt tot sol dalt de l’escenari… Podria dir que omple un teatre grandiós i que segur que el fenomen s’hauria d’estudiar, que és excepcional que un espectacle d’aquestes característiques tingui tanta acceptació multitudinària… Podria dir que estem davant d’una superestrella mundial de la màgia i que comptaríem amb els dits de les mans els il·lusionistes actuals que només amb el seu nom, creïn tanta expectació a un públic massiu…

Un fragment de l’article que vaig escriure fa dos anys, quan va actuar al Poliorama i que és totalment vigent, en referència a l’actuació de dissabte… ( Tamariz… Màgia convertida en jazz… )

Al final de l’espectacle, com a conclusió, en un moment donat, quan fa el seu joc més emblemàtic, em refereixo al de les coincidències. S’atura, just abans de començar, amb totes les cartes visiblement ben barrejades, i parla dels seus mestres, de Juan Antón, que ens diu que va aprendre que la màgia és l’art de comunicar, de Ascanio, que li va ensenyar que és un art molt complex, de Frakson que li va ensenyar que era l’art de l’amor, que si només vols els aplaudiments, el teu ego creix i això no és bo, però que si la màgia es converteix en un acte d’amor, en aquell moment tot té sentit… El mestre, humil, ens parla dels seus mestres, i conclou l’espectacle amb una lliçó aplicable a totes les arts de l’espectacle, demostrant-nos que el que fa cada vespre és un acte d’amor cap a nosaltres els seus espectadors… Emoció…

A continuació, pots viure moments del seu espectacle, a la següent gravació, que conté una entrevista molt interessant, sobre el geni, enregistrat a la Sala Galileo de Madrid…

https://www.youtube.com/watch?v=xe2lMwGRcKE

Tamariz a l’ACAI – SEI Cercle de Barcelona…

Per sorpresa, dos dies després, dilluns passat, Juan Tamariz va aparèixer a l’associació de mags…

En petit comitè, de molt a prop, fa màgia pels mags, el geni improvisa i brilla amb la seva llum incomparable i personal… És un treballador incasable en pro de la màgia, una vida màgica exemplar, generós lliurant coneixement, inspirador de tota una generació d’il·lusionistes a escala mundial… Amb la seva màgia, ens deixa a tots il·lusionats, plens d’aquesta guspira màgica que tan generosament ens lliura. Parla del número “Los Mancos”, que va crear amb Juan Antón, dels guions que va escriure pels números de joc que feia a duo amb Pepe Carroll, de la primera versió que va aprendre del joc de les 6 cartes, fa broma sobre el seu últim llibre “El Arcoris Mágico”… És generós, madur i conscient, a la vegada, del que representa per totes les generacions de mags que l’estem veient. Per ell, un dia més, per nosaltres un dia que recordarem sempre…

En referència a Tahuromagia, junt amb Pepe Carroll…

https://www.youtube.com/watch?v=-ZooNJ_rJgE

És un geni…

https://www.youtube.com/watch?v=3N1In1-QtNY

Fins demà, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”…

daniel.cat

www.magia.cat

www.twitter.com/offmagia

www.facebook.com/offmagia